RELAT EN CATALÀ II: METRO

¡Hola a todos!
Esta temporada de ausencias no es más que un tiempo dedicado a otros proyectos que tenía en mente. Como sabéis estoy en proceso de escribir mi segunda novela por la que me he desvivido todos estos meses. Todavía queda camino por recorrer pero he ido trabajando en pequeñas cosas que tenía abandonadas también, como el blog. Si es que... ¡la vida está muy ajetreada! 
Me encanta porque me dedico a lo que me gusta. A lo que realmente me apasiona, que es escribir. Qué vida tan maravillosa, que no me quiten mi ordenador y nadie saldrá herido. 

Para abrir boca, os dejo con un relato en catalán que presenté al concurso: Relats Metro de Barcelona; — que por motivos ...no sé, quiero imaginar que por motivos éticos— no me lo aceptaron. Aunque tampoco considero que pueda herir sensibilidades, estamos hartos de ver este tipo de cosas en la televisión. En fin... no importa, yo lo publico en mi blog para que lo disfrutéis: 

AL METRO

            Després d’una tarda de passeig, de flors, de bones intencions, però cap apropament seductor, en Marc em deixa a les Drassanes amb un pam de nas i amb una cara de situació de les que fan història. T’ho mereixes Paula, em vaig dir, t’ho mereixes per haver-te cregut irresistible. No havien estat les faldilles curtes que utilitzava per atraure al gènere masculí, ni el pintallavis de vint euros que havia fet servir per la ocasió. Era jo.

Baixar les escales amb aquests pensaments em feia sentir estúpida. Un cop a l’andana ja no podia més i una cosa que duia enganxada a la gola des de mitja tarda, va explotar i  em va fer sumir-me en  un plor que em feia odiar tot el que sóc i tot el que significo. Vaig mirar  la pantalla de la informació i en menys de dos minuts hi seria, al metro. Un metro que en unes quantes parades em deixaria a Fontana, a cinc minuts de casa. On m’hi tancaria a plorar, a cridar i a llançar tota aquesta roba de mala pècora que em feia ser algú que no sóc. De sobte un noi molt més alt que jo,  de cabells rossos i rissats i amb ulleres de pasta verdes em va donar un copet sense voler i em va dir, també com si s’avergonyís: No hi ha temps de plorar, maca, aviat tot haurà acabat.

Aquella veu tan profunda, aquella entonació tant misteriosa em va fer entrar en un estat de pànic en tan sols un instant. El vaig mirar i vaig veure com intentava sortir de pressa a l’estació de Catalunya, duia una motxilla a l’esquena, una de color verd oliva que tenia pinta de carregar quelcom més que uns llibres. No sé perquè vaig sentir  una esgarrifança que em va recorre la columna en un segon fent-me oblidar el plor, en Marc, la roba i, malauradament, el sentit del ridícul.

-          Eh tu! –vaig cridar a pulmó-, que has volgut dir amb això? Què hi dus a la bossa?

El noi es va girar a un peu de tancar-se les portes i em va dedicar un somriure estrany. Així com si em volgués dir: Massa tard per descobrir-me. La gent del voltant es va adonar del meu to amenaçador i tothom va fer un pas enrere deixant-me a primera línia. Tot va succeir tant ràpid que quan em vaig voler donar compte estava fora del vagó, enganxada a la motxilla d’un desconegut cridant com una boja: Du un explosiu!

El següent que recordo es a un munt de gent corrent i cridant i jo, enganxada amb totes les meves forces a la motxilla que faria explosió d’un moment o altre. Dos senyors de seguretat van enxampar al noi, que em mirava amb els ulls desorbitats al temps que es defenia dient:  Es mentida, tan sols són peces d’ordinador! . Però  no se’l creien. Em van ordenar que deixés anar la bossa poc a poc i això vaig fer, al temps que notava com la gent anava acumulant-se a la meva esquena. En aquell instant, al alçar la vista i veure que ja no hi havia ningú cridant, que ja no hi havia corredisses ni gemecs; just en aquell instant vaig comprendre que se’m havia anat l’olla a uns nivells desorbitats. Quasi podia imaginar la Marta amb les mans al cap dient-me: Però com has estat capaç de muntar aquest circ!

El circ em va costar una multa i un sentiment de vergonya absoluta que ni tan sols puc explicar.

Qui anava a dir, que després de tot l’embolic, que en Patrick, el noi alt de cabells rossos i rissats amb ulleres de pasta, va resultar ser un alemany amb molt sentit d’humor. Quan es va arreglar tota la paperassa i quan vaig poder deixar de tremolar, em va convidar a un cafè per treure’ns l’ensurt.

            A dia d’avui, celebrem el nostre aniversari de noces. Ja fa vuit anys que compartim la nostre vida. La recepcionista del hotel ens demana les nostres acreditacions i ens pregunta:

-          Viatge de noces?

-          Doncs sí. —responem a l’hora, més enamorats que mai.

-          I com es van conèixer?

            Encara avui ens fem un bon fart de riure.